10 d' Agost de 2014
Reflexió d'un dinar amb un personatge de rellevància de la Generalitat, i l'actitud d'alguns dels comensals envers als aparells iPhones i iPads.
Reflexions de la nostra societat “Un dinar 2.0”
L’Any any 1997 Giovanni Sartori va escriure un magnífic assaig, “homo videns”, en el que afirmava que la televisió havia universalitzat el “Dret a la vulgaritat” i a dia d’avui, mirant quasi tots els programes de la gran diversitat de canals, podem dir que, Sartori a més de l’art de l’escriptura, gaudia de visions premonitòries excepcionals. A dia d’avui podríem afegir que “l’homo sapiens”, viu enganxat a una pantalla sigui del que sigui, televisió, iPhone, iPad, tablet, és a dir, mira però no pensa.
Tal com deia Sartori i hem permetreu que moltes vegades faci referència a ell, la seva visió de la societat ja en aquell moment, a mi hem resulta fantàstica i m’agradaria compartir-la amb tots vosaltres. Bé doncs seguim, Sartori deia que “ens dirigim cap a una societat teledirigida, amb individus solitaris, sotmesos a un constant bombardeig audiovisual”. Però m’entres la realitat es complica, les ments es simplifiquen i les opinions personals es debiliten, vivim envoltats d’opinions comunitàries, enxampats a les Xarxes socials, intentant ser populars i perdent així la nostra opinió autònoma.
El nostre entorn cada vegada és menys important, ja que si volem un gran jardí, un bon cotxe, una gran casa, i un gos, sols cal que ens connectem i gaudim. Vivim engolfats dins les pantalles dels ordinadors, portàtils, tablets, iPhones i demés “gadgets”.
Si em permeteu, us explicaré un dels meus últims dinars, al que vaig assistir per raons de feina i a la vegada ingènua de mi, amb el pensament de relacionar-me amb altres companys. Va ser inoblidable i el compartiré amb tots vosaltres.
Aquell dia assistia al dinar un personatge de la Política, amb una certa rellevància i tots ens varem asseure a la taula, creia jo que, per poder escoltar a la personalitat convidada i així desprès poder fer un canvi d’opinions.
Però la meva sorpresa va ser, quant de repent, tothom va apartar el plat que ens havien col·locat en el nostre lloc d’una forma molt acurada i distingida, tal i com corresponia al lloc on estàvem.
I varen començar a envair la taula els iPhones i els iPads.
De forma ràpida varen treure’ls-hi les fundes i varen començar a escriure, amb molta concentració.
Al veure aquella imatge vaig sentir que, potser perdia el temps, ja que jo no portava ni tablet ni iPad, i que tota aquella gent que estava asseguda al meu costat, feia un gran sacrifici de venir, ja que el seu treball, no els hi permetia ni tant sols, deixar-lo un moment.
He de confessar que hem vaig sentir privilegiada, a mi no hem passava i podia gaudir d’un agradable dinar i d’un interessant col·loqui.
La pitjor part era la del ponent, ell no sabia quant començar a parlar, ja que ningú li feia cas. Però va arribar la salvació, el primer plat !!
Però no penseu que les pantalles van desaparèixer, no no, sols van canviar de lloc, una mica més a la dreta o bé a l’esquerra, lo imprescindible per que el cambrer pogués servir l’àpat, però del cambrer en parlarem més tard.
El ponent que va observar que alguns dels assistents ja començaven a menjar, va aprofitar i comença a parlar, com podeu comprendre m’entres ell parlava no menjava, però nosaltres si.
Jo molt preocupada davant la situació, vaig mirar als meus companys de taula i Oh! sorpresa no treballaven, la majoria estaven connectats al Facebook, o fent alguna que altre piulada al Twitter.
Llavors hem vaig sentir traïda, tanta estona pensant que els pobres treballaven i jo estava sense fer res, només esperant tenir un diàleg.
De fet, amb la persona que vaig parlar més va ser amb el cambrer i també va ser qui va patir més les noves tecnologies o millor dit, els qui les utilitzaven, van convertir el seu treball amb un joc de malabars, per poder treure i posar els plats..... Les Tablets i iPhones ocupaven i reduïen els espais de maniobra !!!!
El resum del dinar va ser el següent: el ponent va marxar sense pràcticament dinar, no hi va haver preguntes o només alguna de compromís, més que res, perquè gairebé ningú va escoltar, desprès tothom va tornar a enfundar les seves pantalles i amb una certa presa ens vam repartir targetes de visita i vàrem marxar.
Quant desprès al vespre a casa, pensava amb el dinar, vaig tenir una imatge llastimosa de nosaltres, buida de continguts i sense cap capacitat de comunicació.
En veu alta faig una proposta, què us semblaria si de la mateixa manera que existeixen guarda-robes, també habilitéssim un servei de guarda-aparells, on poder deixar els nostres dispositius?... Però penseu que seria suficient ?...
Carme Laplana Fàbregas
[Especialista universitària en Protecció de Dades i Privacitat
per la Universitat de Múrcia]
