25 d' Agost de 2014
Una tarda d’estiu.... en la vida de dos adolescents.
Probablement us estranyarà aquest títol, però és el que jo vaig sentir el dissabte passat. Un bonic dissabte del mes d’agost quant anàvem a la perruqueria i a comprar amb la meva filla de 14 anys i la seva amiga de la mateixa edat.
Una estona abans de sortir de casa, la meva filla em preguntava insistentment i amb el mòbil a la mà, a quina hora passaríem a buscar a la seva amiga que viu tres carrers mes avall. La meva resposta va ser a 2/4 de 5, però això no era suficient ja que el grau d’exigència és molt més elevat en la joventut d’avui en dia, tot ha de ser ràpid i exacte, i sobre tot les hores definides a “l’estil mòbil”, és a dir, les 4:30 ja que els quarts, no són “tecnològics”.
Sabeu, per què tanta precisió? Doncs perquè la seva amiga no pot estar esperant-se, que s’avorreix. Amb exclamació vaig repetir la paraula avorreix ? i vaig sentir “nostàlgia”.
Nostàlgia, d’aquells dies que els pares de la meva amiga, em passaven a buscar i estaves esperant amb il·lusió i educació, (santa paraula !!) a que et passessin a recollir i a més anessis on anessis, et resultava divertit i ni et passava pel cap la paraula avorriment. Tal com us he dit vàrem passar a buscar a l’amiga, que ja estava a la porta, doncs la meva filla ja li havia enviat un Whatsaap, i va pujar al cotxe amb la llum de la pantalla del mòbil il·lumina’n el seu jove rostre.... amb un breu, hola !! i vàrem marxar. Als dos minuts, vaig observar que darrera on estaven les dues nenes hi havia un gran silenci, però una gran il·luminació, les dues nenes, no es parlaven, seguien connectades al mòbil i vaig sentir “nostàlgia”. Nostàlgia d’aquelles converses que teníem nosaltres amb la nostra millor amiga, cara a cara i que sols mirar-nos les dues ja sabíem el què volíem dir i rèiem, perquè ens resultava divertit saber el que pensava l’altre.
Per animar una miqueta l’ambient, juntament amb el meu marit, vàrem comentar sobre el temps, és a dir el típic comentari de, quina tarda mes bonica, oi nenes ? i elles vàrem contestar amb un soroll, una cosa casi indesxifrable, però que nosaltres vàrem voler interpretar com un si !!!. Com que hem d’esser uns pares moderns, no en vàrem fer cas i tots contents donant-nos per contestats, vàrem aparcar per anar a la perruqueria. Tal i com podeu imaginar i seguint amb la temàtica de la tarda les dues nenes no es parlaven, i per intercanviar alguna cosa es deixaven llegir la pantalla del mòbil d’una a l’altre. És a dir, compartien les paraules d’uns altres, elles seguien sense parlar....
M’entra esperàvem la meva filla a la perruqueria, l’amiga seguia amb el mòbil i jo i el meu marit miràvem una revista i vaig sentir “nostàlgia”. Nostàlgia d’aquells llibres d’aventures màgia i fantasia, que sempre portàvem per llegir m’entra esperàvem en qualsevol lloc i que desenvolupaven la nostra creativitat.
La meva filla va quedar moníssima i el primer que va fer va ser, fer-se una “Selfie” per compartir, però el que no va compartir va ser la rialla d’il·lusió amb nosaltres.
La seva amiga, la va mirar i va dir, Guai !! i altra vegada les dues connectades tot caminant. Al ser al carrer ens vàrem dirigir cap al supermercat i l’amiga de la meva filla va comentar.... Ara al supermercat ? Per què?.... i vaig tornar a sentir “nostàlgia”. Una nostàlgia immensa d’aquell temps en el que, “temps era temps” que les nenes de 14 anys ens agradava anar amb els pares de les amigues perquè sempre fèiem coses diferents, ens agradava veure llocs diferents, ens agradava sentir converses diferents de les de casa nostre, ens agradava observar, ens agradava veure el sol d’estiu, el cel i la gent. Ens agradava llegir llibres d’històries, ens agradava somiar, ens agradava anar a sopar al restaurant amb els pares de les amigues, ens agradava arribar a casa i explicar-ho tot als nostres pares.
En una paraula, ens agradava la sensació de sentir-nos “vives” aquesta sensació que sembla tant senzilla i que avui en dia és tant complicada de sentir-se, sense un mòbil.
Els nostres adolescents presumeixen de tenir centenars “d’amics” i centenars de “m’agrada” però senyors, si la trista realitat és que no poden ni mantenir una conversa amb un sol amic cara a cara més de 2 minuts seguits sense estar comentant, compartint o mirant fotografies amb el mòbil.
La meva reflexió d’avui és una pregunta, quan de temps esperarem per ajudar als nostres adolescents a viure la vida ?... la seva vida i no la dels altres a traves d’una pantalla ?....
Potser la resposta està en nosaltres, pares Súper ocupats intentant tenir una casa millor... un cotxe millor... unes vacances millors .... i el màxim de temps per a nosaltres....
Però i amb els nostres fills ?.... quant de temps compartim amb ells ?...
Si seguim així, els nostres fills compartiran les seves emocions i preocupacions amb una freda pantalla i mai, mai es sentiran satisfets, sempre buscaran allò que la freda pantalla no els hi pot donar. Deixem que utilitzin les tecnologies, com el que són, eines que els facilitant les comunicacions i agilitzen el seu treball.
Senyors !!!... recordem que els nostres fills pensen, senten i viuen... són “humans” i ens necessiten. Necessiten que compartim amb ells les nostres coses de la feina, de la casa, dels amics, les nostres emocions, les nostres il·lusions i per què no, les nostres penes, és a dir “ la nostra vida”...
Amb tota seguretat ens necessiten més a nosaltres “pares”, que no pas, un mòbil nou.
Carme Laplana Fàbregas
[Especialista universitària en Protecció de Dades i Privacitat
per la Universitat de Múrcia]
